 |
| Va morir el 17 de març de 1967. El funeral dia 19 publicada per Francesc Gomila Marquez a FOTOGRAFIES ANTIGUES DE CIUTADELLA  Pablo Cardona Natta a FOTOS ANTIGUAS DE MENORCA  Joan Bagur Truyol a FOTOS ANTIGUAS DE MENORCA "Va morir dia 17. Durant dos dies i dues nit va ser vetllat a sa capella ardent, instalada al Palau Episcopal. Sa data des a foto és 19 de març de 1967 (diumenge de Rams i festa de St Josep). Aquest dia el bisbe Pascual Marroig va ser sepultat al peu des presbitèri de la Catedral, a diferència d´altres bisbes que estàn enterrats a diferentes capelles de la Seu menorquina. Per casualitats de sa vida, es poble de Ciutadella va rebre (2-Abril-1939) i despedir (19-Març-1967) solemnement al bisbe Pascual... un diumenge de Rams." (comentari de Francesc Pons)  |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Catedral. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Catedral. Mostrar tots els missatges
dimarts, 16 de febrer del 2021
Funeral del Bisbe Bartomeu Pascual Marroig
dijous, 11 de juliol del 2019
Plaça de la Catedral
Preciosa fotografia publicada per
El comentari de Francesc Pons ens il·lustra el moment: "Pels emblemes episcopals que veim a l´enfront de la casa, podem deduir que es en motiu de s. entrada triumfal d´un bisbe, segurament del bisbe Joan Torres Ribas, el 7 de desembre de 1902 ( l´anterior va esser sa del bisbe Salvador Castellote Pinazo el 1896). També podem veure als balcons i finestres unes tulipes, conegudes per il.luminació "a la Veneciana", que només es possaven en grans festes i solemnitats."
dimecres, 10 de juliol del 2019
dijous, 18 d’abril del 2019
Ciutadella.
es Born de nit
plaça de la Catedral quan s'hi podia aparcar
Vites del port, ajuntament..
divendres, 16 de novembre del 2018
Ciutadella. Camilo Mojón y Lloves, any 1869
Camilo Mojón y Lloves, canonge de La Catedral, any 1869
ARXIU FAMILIAR DE PABLO CARDONA NATTA
Publicada pel mateix a FOTOS ANTIGUAS DE MENORCA
Del Menorca d´avui 16 de novembre.
Publicat també a l´anterior enllaç
divendres, 5 d’octubre del 2018
dissabte, 7 de juliol del 2018
Antoni vives i Escudero (1859-1925) i el Catàleg Monumental de Balears
El CSIC comparteix els toms de l'inventari dels monuments artístics d'Espanya. El de Balears el va redactar n'Antoni Vives i Escudero entre 1905 i 1909. Són 5 toms digitalitzats. 3 de fotografies, dibuixos, plànols i dos són els textes.
El que no he sabut veure en els toms és qui era el fotògraf encara que Isabel Argerich Fernández creu que moltes són fetes per ell mateix i alguna és de Lacoste...
Algunes de les fotos vistes a la Biblioteca virtual del CSIC són merevelloses.
Com aquesta del Pont de Sant Roc que es pot veure molt gran si clicau a l'enllaç
o aquesta altra de Ciutadella aquí
Aquí vos deix l'enllaç a l'obra:
El que no he sabut veure en els toms és qui era el fotògraf encara que Isabel Argerich Fernández creu que moltes són fetes per ell mateix i alguna és de Lacoste...
Correcció: En Ferran Lagarda ens ha explicat que no és 'Sa Comerna de sa Garita, sinó que sa foto és a sa Torre d'en Galmés. Gràcies!
Algunes de les fotos vistes a la Biblioteca virtual del CSIC són merevelloses.
Com aquesta del Pont de Sant Roc que es pot veure molt gran si clicau a l'enllaç
que sembla igual que va compartir en Bep Benejam Enrich a FOTOGRAFIES ANTIGUES DE CIUTADELLA
que també en va compartir una en
o aquesta altra de Ciutadella aquí
Aquí vos deix l'enllaç a l'obra:
Inventario de los monumentos artísticos de España [Manuscrito] : provincia de Baleares
dimarts, 22 de maig del 2018
Ciutadella. Visita de Jaume de Borbó, segon fill d´Alfons XIII , any 1929
Visita de l´Infant D. Jaime de Borbón y Battemberg, Duc de Segovia i fill segón del rei Alfons XIII, que va visitar Ciutadella el 12 de setembre de 1929, acompanyat de Miguel Primo de Rivera y Urbaneja, President del Govern i marqués d´Estella.
(comentari de Francesc Pons)
Publicada per SISCA COLL a Fotografies antigues de Ciutadella
dijous, 16 de novembre del 2017
dimecres, 8 de novembre del 2017
diumenge, 5 de novembre del 2017
divendres, 14 de juliol del 2017
diumenge, 16 d’abril del 2017
dijous, 9 de març del 2017
Ciutadella. La Catedral
Gentilesa Familia Pons
Vos posam un enllaç en format pdf ben interessant, clicau a: LA CATEDRAL
(Compartit de Llibres de Menorca)
dilluns, 6 de febrer del 2017
Menorca. Bisbes nats a Menorca
Els quatre bisbes nats a Menorca
Menorca és un petit territori isolat del que, tanmateix, hi han nascut per a la història importantíssims militars d’alta graduació i de carreres distingides. També ha resultat ser el bressol d’eminències mèdiques molt sobergues, de meritíssims catedràtics d’universitat, d’homes i dones de ciència, d’enginyers de fama universal, d’empresaris agosarats d’enorme empenta comercial. Hi trobam, així mateix, consagrats en la memòria de l’illa, noms de fama excepcional en el camp de la música o el cant vocal. Sense masses esforços, localitzaríem també alguns ministres, més aviat pocs, no val a enganyar-se!
Podent-se formar, idò, llistes copioses de militars, científics, metges, polítics o catedràtics de renom, resulta que Menorca ha donat, en canvi, molts pocs bisbes, tot just quatre d’ençà del segle XIII. Si partim de la base que el cristianisme va ser reimplantat amb la conquesta catalanoaragonesa l’any 1287, i que des de llavors el credo catòlic és part substancial i permanent de la identitat del poble menorquí, tant pel que fa a la fe, la moral, la consciència i la cultura identitàries, caldrà concloure que el nostre catolicisme, tanmateix, no ha ofert a penes glòries considerables per a la nòmina de les altes jerarquies eclesiàstiques.
Després d’agrestes lluites per la segregació diocesana respecte de Mallorca (aquesta i altres empreses heroiques sempre han esdevingut duríssima i entrebancades per als menorquins), l’illa de Menorca va aconseguir de constituir-se en diòcesi independent l’any 1794. Fins aleshores, estàvem orgànicament units a la balear major, sota l’autoritat del seu bisbe, que regia les dues balears. Amb el nou status, és clar, va endegar-se la relació de bisbes que, de llavors ençà, han estat designats per governar la diòcesi menorquina —la Minoricensis de la vella expressió llatina. En el curs d’aquests tres segles llargs d’independència, Menorca —o per dir-ho en el llenguatge episcopal antic, la «grey menorquina»— ha conegut setze bisbes, però només el primer, Antoni Vila i Camps, era de casa nostra. Es comprèn, perquè, d’antuvi, calia que la comunitat catòlica i els preveres que anaven a ser governats insularment per un prelat d’exclusiva jurisdicció menorquina no sentissin cap recel, ans que l’acollissin com a persona pròpia. A partir del cas del bisbe Vila, cap altre no ha estat nascut a Menorca, i açò per la raó contrària que acostuma a practicar l’Església. És a dir: que designant candidats que no són de la terra, s’aconsegueix que el titular hi arribi sense compromisos, ni amb cap mena de prejudicis o formes de disposició apriorística.
Per regions d’origen, a banda del menorquí, tenim que un ens vingué d’Eivissa; un d’Andalusia; tres de València; tres de Castella; tres de Mallorca; i cinc de Catalunya. El Principat, per tant, ha estat el graner principal de la nostra diòcesi, seguit de Mallorca, d’on ens han arribat, com deia, tres bisbes, els mateixos que de Castella i del País Valencià.
Girant full, però, veiem que Menorca, pel seu costat, només ha dat a l’Església catòlica quatre prelats diocesans al llarg de set segles de cristianisme ininterromput.
GUILLEM GONYALONS COLL
El primer era nat a Alaior (1642). Fou el frare agustí Guillem Gonyalons Coll. Del convent del seu orde estant a Barcelona, va ser promogut a la seu vacant de Solsona el 13 d’abril de 1699. Vuit anys després, per raons de salut, hagué de renunciar. Residint de bell nou a la capital catalana, va morir el 12 d’agost de 1708. Va tenir l’alt honor de coronar rei l’arxiduc Carles d’Àustria, que va ser pretendent no reeixit al tron d’Espanya durant la Guerra de Successió.
ANTONI VILA CAMPS
A l’escassa llista, s’hi va sumar, molts anys més tard, Antoni Vila Camps, que ja ha desfilat per aquestes pàgines. No hi ha cas, idò, de tornar a descriure les seves dades personals i episcopals.
MANUEL MOLL SALORD
El tercer és el bisbe Manuel Moll Salord. També ciutadellenc, va venir al món el 15 de març de 1897. Féu els estudis eclesiàstics a Roma, i es doctorà en Teologia, Filosofia i Dret Canònic. Va ser promogut a la seu de Tortosa el 12 d’abril de 1943, després d’uns anys d’actuar com a bisbe coadjutor de la mateixa diòcesi per designació del Papa Pius XI l’11 de juliol de 1936. A Tortosa, va endegar un pla fenomenal de reconstrucció espiritual i material de la diòcesi després del desastre de la guerra civil, en termes similars al que havia fet aquí, a l’illa, el bisbe Pasqual. A 70 anys, i per raó de salut, dimití. Moria a l’asil de Sant Rafel de Barcelona el 23 de març de 1972.
SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADA
El quart —i últim fins avui—, és Sebastià Taltavull Anglada, de Ciutadella (1948), com també ho eren Antoni Vila i Manuel Moll. Taltavull ocupa avui el càrrec de bisbe auxiliar de Barcelona, a la destinació del qual va ser consagrat el 21 de març de 2009 per l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, quan Benet XVI era el Papa de l’Església. També ostenta el títol de bisbe de Gabii, una antiga seu episcopal de l’actual bisbat suburbicari de Palestrina, a les regions centrals d’Itàlia.
I no n’hi ha hagut més, de bisbes sorgits aquí Així idò, cal assegurar, palesament, que Menorca és una terra escassament bisbal, però sempre amb prelats estimats que s’ha fet estimar.
Miquel Àngel Limón Pons
(FULL DOMINICAL)
Ciutadella. Bisbe Salvador. Salvador Giménez Valls
Salvador Giménez Valls
(1948)
Posats en el dia d’avui, és el setzè bisbe contemporani de Menorca, el tercer de procedència valenciana (amb Castellote i Piris) i el l’onzè de parla catalana. Fins als nostres dies ha ocupat tres prelatures: auxiliar de València, titular de Menorca i titular de Lleida. Ara mateix ens trobam, entretant, en període de Seu Vacant, sota l’administració diocesana del prevere maonès Mn. Gerard Villalonga Hellín (1958), vicari general que ha estat des de 2011.
Va ser nomenat per al càrrec de prelat menorquí el 2008, fins que, ara fa un any, va rebre el nomenat de trasllat per a Lleida amb data del 28 de juliol de 2015. Hi ha rellevat al bisbe Joan Piris Frígola, que havia estat el seu antecessor a l’illa.
Mons. Giménez Valls és natural de Mur d’Alcoi, a Alacant, nascut el 31 de maig de 1948. Estudià Filosofia i Lletres i s’especialitzà en història a la Universitat de València. Format al seminari de València entre el 1960 i el 1973, fou ordenat sacerdot el 9 de juny de 1973. Ha estat rector de diverses parròquies de València com la Santiago Apòstol d’Alborache i San Mauro, Sant Francesc d’Alcoi i el Seminari Menor de Moncada. També va ser director de l’escola Claret de Xàtiva, delegat diocesà per a l’educació i director de les sessions d’Educació Religiosa de la Conferència Episcopal Espanyola, així com de les Comunicacions Socials el 2014. El 1996 fou nomenat vicari episcopal de València.
A diferència de tots els bisbes de Menorca anteriors a ell, Mons. Giménez ja portava quatre anys de prelat en la funció de bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de València en temps del mandat d’Agustín García Gasco. Per tant, ocupà la nostra diòcesi sense haver rebut una consagració expressa per entrar a Menorca. En efecte, l’11 de maig de 2005 es féu públic el seu nomenament com a bisbe auxiliar; i rebria l’ordenació episcopal el 2 de juliol del mateix any.
El 21 de setembre de 2008, el Papa Benet XVI ens el va enviar per ocupar l’administració apostòlica de Menorca en seu vacant. Hi prengué possessió el 26 del mateix mes. Després de vuit mesos al capdavant d’administrador, fou nomenat titular el 21 de maig de 2009, l’alta dignitat de la qual en va prendre possessió l’11 de juliol del mateix 2009.
Havent transcorregut set anys d’episcopat insular, el 16 de juliol de 2015 marxà de bisbe de Lleida. El 20 de setembre de 2015 hi prengué possessió, on encara hi pastoreja. Com a bisbe titular de ple dret de la Conferència Episcopal Espanyola, Mons. Giménez Valls és membre de la Comissió Episcopal d’Ensenyança i Catequesi.
(FULL DOMINICAL)
Ciutadella. Bisbe Piris. Joan Piris Frigola
Joan Piris Frígola
(1939)
Natural de Cullera, València, hi va néixer el 28 de septiembre de 1939. Ordenat prevere el 1963, arribà a l’episcopat de Menorca el 2001, essent consagrat el 28 d’abril a mans del cardenal arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles. Just set anys més tard, el 2008, va ser traslladat al bisbat de Lleida, just per fer-hi la substitució de qui havia estat el seu antecessor a la nostra illa, Mons. Ciuraneta. Però ara, arran de la seva jubilació, és bisbe emèrit, i viu instal·lat a la Residència Sant Lluís Bertran de la seva província natal.
De 1964 a 1968 féu els estudis de llicenciatura en Pedagogia a Roma; i la diplomatura en Catequètica, en el Pontifici Ateneu Salesià també de la capital italiana. Finalment, el 1971 guanyà la llicenciatura en Filosofia i Lletres per la Universitat Literària de València.
Rector de diferents parròquies valencianes, va ser vicari episcopal de l’arquebisbat metropolità entre el 1988-90 i 90-96, amb els bisbes Roca i García-Gasco. Des de 1996 i fins al 2001 va servir de rector a la parròquia del Bon Pastor de la ciutat de València. Ha publicat articles en revistes especialitzades sobre temes de pastoral familiar i pastoral urbana. Així mateix, ha publicat llibres, com ara Casarse en la fe de Jesús. Encuentros de preparación en el matrimonio, Para que tengan vida. Sugerencias de vida cristiana y propuestas pastorales.
L’1 de març de 2001 fou designat per al bisbat de Menorca, i hi va ocupar-lo durant set anys, fins al 2008. En aquest temps, es van escometre les últimes fases de la restauració final de la catedral basílica de Menorca, tot posant-nos-la en l’estat de recuperació plena del gust gòtic primigeni; i, a l’hora, desempallegant-la de l’excés ornament, per altra banda, d’escassíssim valor artístic.
El 16 de juliol de 2008, Mons. Piris féu el traslladat a Lleida, on va prendre possessió el 21 de setembre. A la Conferència Episcopal Espanyola ha estat membre de la Comissió Episcopal de Pastoral (2001-2005) i, des de 2005, membre de la Comissió Episcopal de Mitjans de Comunicació Social, de la qual en va ser president de 2009 a 2014. Casualment, la substitució de Mons. Piris al capdavant de Lleida va ser confiada l’estiu de 2015 a Mons. Salvador Giménez Valls, aleshores titular de la diòcesi de Menorca, tot formant-se una mena de circuit més o menys regular d’ascensos dels nostres prelats cap a diòcesis catalanes (Solsona i Lleida, particularment) després d’una primera etapa en l’exercici de llurs episcopats. Així ho comprovam des de l’episcopat de Mons. Miquel Moncadas i Noguera, que fou entre nosaltres entre 1969 i 1977.
(FULL DOMINICAL)
(FULL DOMINICAL)
Ciutadella. Bisbe Ciuraneta. Francesc Ciuraneta Aymí
Francesc Xavier Ciuraneta Aymí
(1940- )
Natural de Palma d’Ebre, a les comarques de la Tarragona que hi és banyada per aquell riu cabalós, avui dia és bisbe emèrit que viu jubilat a la terra de les seves arrels, després d’haver exercit el govern de dues diòcesis successives entre 1991 i 2007. Primer: fou ordinari de Menorca i, després, de Lleida. És nat el 12 de març de 1940.
L’ordenació de prevere (28 de juny de 1964) li va ser donada per un bisbe ciutadellenc, Mons. Manuel Moll Salord, qui aleshores governava la diòcesi de Tortosa des de 1943. Rebé el nomenament papal de bisbe el 12 de juny de 1991, per tal d’ocupar la vacant de Menorca que havia deixat Deig en ser traslladat a Solsona. L’ordenació la rebé a la catedral de Menorca el 14 de setembre del mateix any, a mans de l’arquebisbe italià Mario Tagliaferri, llavors Nunci apostòlic a Espanya. Entre nosaltres, Ciuraneta va pastorejar vuit anys, fins que passà a la Seu de Lleida el 29 d’octubre de 1999. La salut, però, va obligar-lo a presentar la renúncia el 8 de març de 2007, posant corol·lari a la seva important obra episcopal per a l’Església catòlica.
En el seu pontificat a Menorca mereix la dedicació plena que va fer possible la instrucció del procés diocesà de beatificació dels màrtirs de la persecució religiosa de 1931-1939: una tasca culminada quan ja era a Lleida. A més, va convocar una Assemblea Diocesana (1996-97), al final de la qual va acceptar totes les propostes de renovació de la vida cristiana a la nostra Església particular. Els eixos que hi foren assenyalats foren: evangelització, santificació i servei. A ell, per últim, li va correspondre d’afrontar la rehabilitació integral de les dependències del Seminari conciliar.
Ciutadella. Bisbe Deig. Antoni Deig i Clotet
Antoni Deig i Clotet
(1926-2003)
Natural de Navàs, a la comarca catalana del Bages (11 de març de 1926), fou bisbe de Menorca de 1977 a març de 1990, quan va passar a la seu de Solsona, la mateixa que havia ostentat el seu antecessor a la nostra illa, el bisbe Moncadas; i la mateixa que ja havia governat el primer menorquí de la història a rebre una consagració episcopal, el frare agustí d’Alaior Guillem Gonyalons Totxo (1643-1708).
Havia estudiat dret canònic a la Universitat de Salamanca, tot compartint pupitres amb Mn. Rafel Oleo i Cortès, de Ciutadella. Fou ordenat sacerdot el 16 d’abril de 1949; i aviat passà de secretari particular de Josep Pont i Gol quan aquest fou preconitzat bisbe de Segorb-Castelló el 1951, i ho continuà essent quan aquest accedí a l’Arquebisbat de Tarragona el 1970.
Deig fou ordenat bisbe de Menorca el 5 de novembre de 1977, per nomenament de Pau VI. A l’illa dugué a terme una tasca pastoral caracteritzada per la importància que atorgava al mestratge catequètic. Li tocà de viure el 7è centenari de la conquesta cristiana de l’illa el 1287, i el 7è centenari de l’establiment de les monges clarisses de Ciutadella. Tingué sempre un tarannà molt proper a la gent i als fidels: fumava, composava poesies fondes i delicades, i conduïa ell mateix el seu cotxo per anar amunt i avall arreu de la diòcesi insular. Li tocà la greu responsabilitat de presidir el Consell de Fundadors d’Editorial Menorca SA, editora del diari insular Menorca, que llavors —com en el dia— era el mitjà de comunicació preeminent per la societat local.
El 7 de març de 1990 fou traslladat al bisbat de Solsona, per tal succeir al bisbe que, curiosament, havia estat el seu antecessor a Menorca, Miquel Moncadas. Allà va ser un dels principals impulsors de la campanya iniciada el 1991 per a la creació d’una Conferència Episcopal Catalana, proposta que fou debatuda en el Concili Provincial Tarraconense del 1995. Entretant, fou administrador apostòlic de Menorca el bisbe d’Eivissa Manuel Ureña Pastor, entre 1990 i 1991. Sobretot quan ja es trobava situat a la seva Catalunya natal, mai no va ocultar el seu nacionalisme convençut; però, és clar, tampoc el seu sentiment de Pastor de l’Església catòlica.
Deig va dimitir per raons d’edat el 28 de juliol de 2001. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2002. Morí trobant-se ingressat a l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa el 12 d’agost de 2003. Dos dies després fou enterrat a la Catedral de Solsona, en el bell mig d’un funeral multitudinari. Va regir la diòcesi menorquina durant tretze anys.
Ciutadella. Bisbe Moncadas. Miquel Moncadas Noguera
Miquel Moncadas Noguera
(1921-1989)
Designat bisbe de Menorca el 1968, hi va prendre possessió el 2 de febrer de l’any següent. Al capdavant, s’hi va estar vuit anys: un temps que, fet i fet, serà la mitjana que, a partir d’ara, acompliran els nostres bisbes menorquins, per com ha quallat la tendència —casual però exacta— de tenir Menorca com a «diòcesi d’ascens» en la carrera episcopal.
Natural de Muro (Mallorca), hi havia nascut el 19 de setembre de 1921. El van ordenar sacerdot amb 26 anys, l’any 1947, i de seguida va dedicar bona part de les seves funcions a donar classes al seminari i a l’institut de secundària de Palma. Amb ell, per primera vegada, l’ordenació episcopal va tenir lloc a la nostra catedral basílica, esdeveniment que mai abans havia succeït. Definitivament, hi van quedar suprimides les pomposes solemnitats de les entrades episcopals fent cavalcar el prelat en un cavall blanc, i sembrant carrers i places d’arcs triomfals i d’arquitectura efímera. L’austeritat i la senzillesa de formes hi havien de ser guanyades per a l’Església menorquina.
En el curs del pontificat a l’illa, va transformar el santuari de la Mare de Déu del Toro en casa d’espiritualitat i va fomentar la formació teològica dels preveres i les religioses. Determinades idees mestres, pastorals i teològiques del que creia que havia de ser un bisbe va practicar-les de ple a Solsona, en ser-hi traslladat l’abril de 1977; però ja n’havia dat mostres vives a Menorca. De bon principi —i marcadament, arran de la democratització del país—, Moncadas es va manifestar un ferm partidari de la separació de l’Església i els poders públics de caràcter polític. D’altra part, s’aplicà de valent al compliment de les orientacions del Concili Vaticà II, no exempt, però, de tensions socials i presbiterals.
Vuit anys després, però, va passar a la seu de Solsona, on prengué possessió l’1 d’abril de 1977. Durant la seu vacant, va actuar de vicari capitular de Menorca el prevere Rafael M. Oleo i Cortès.
L’entrada a Solsona coincidí amb l’arribada de la democràcia i així es notà amb el seu tarannà i la concepció que ja havia fet avinent a Menorca. Així, durant la residència a Solsona se suprimiren antigues processons com ara el Corpus o la festa major. També va cedir bona part del palau episcopal per tal d’ubicar-hi el Museu Diocesà. Mns. Moncadas passà a la Casa del Pare el 5 d’agost de 1989. El van enterrar a la nau central d’aquella catedral catalana.
Va ser president de la subcomissió de Pastoral Familiar i president de la comissió de Turisme i Migracions de la Conferència Episcopal Espanyola.
Ha estat el tercer ordinari de procedència mallorquina que hem tingut a l’illa, després de Mateu Jaume i Bartomeu Pasqual.
(Full Dominical)
(Full Dominical)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)