SA FILADA DES DARRERS DIES. En primer, es temps des Darrers Dies de Carnaval es nostros avantpassats anaven a passar vetllada a determinades cases de vesins que tenien una cuina gran o un menjador ample.
Entre les sis i les sis i mitja des capvespre s’arreplegaven una vintena o trentena de dones que majoritàriament filaven –d’aquí es nom de sa filada- fins a les nou i mitja des vespre, al voltant d’un llum que li deien ‘pagès’: consistia en un garrot d’ullastre clavat a un peu ample i a sa part de dalt tenia un braç, amb mosses on penjava es llum en cruies, que podia tenir fins a dos blens, més o manco gruixats, perquè donés més claror.
Quan sa filada tenia lloc a unes cases velles, el pagaven un poc perhom, donant un cèntim bo -que tenia es valor de dos cèntims i mig- cada vespre o cada dos, que era un tant per s’oli. Més endavant, es pagava un cavallet, o sigui dos cèntims de pesseta. Durant ses filades, se contaven rondalles, se cantaven cançons i sa dona més xàtxera des grup, sa qui sempre tenia ses cartes, sa qui no callava mai ni per al Pare Sant de Roma, ver o mentida, feia de diari. D’allà sortia qualque "xerrimet", colque crítica gens santa de lo que havia passat aquells dies de més renou: llegien un paper de gloses fetes per riure, plens de disberats, es repertori de colque carrer, i també codolades.
Ses dones que no tenien sa fullada a punt espiaven fil, debanaven un ram a ses debanadores, que sempre n’hi havia, i si no bastava, posaven es ram an es braços d’un fiet des qui anaven amb sa mare; altres feien peücs de llana per dormir o de cotó per dur es diumenges.
Ets homos s’arreplegaven devora es foc a cas ferrer o a unes casotes –cases meques i deshabitades on hi havia una cuina, saleta o magatzem- jugant a burro de pagès, de tres cartes, on es qui solia fer de cap o es qui arribava primer tocava una cornada com a toc de replec. Feien pagar un tant per s’oli que servia, a més de pagar es llum, per fer un sopar de tords es Darrers Dies –es Dijous Jarder o es Darrer Dilluns- o per fer un bon sengri, una beguda aposta per s’hivern, pes dies quan bufava sa tramuntana.
S’asseien damunt tabalets o estormies, que eren com a cofins de figues, fets d’esparts i plens de palla, o també damunt bancs d’ullastre, que eren més alts per ses dones que filaven.
FONT: "Coses de la terra", des capellà i folklorista santlluïser Antoni Orfila Pons, Fila-Or (1884-1936). Foto: una familia de sa casolania de Biniali, a Sant Lluís, d'abans de sa Guerra Civil.es:
Entre les sis i les sis i mitja des capvespre s’arreplegaven una vintena o trentena de dones que majoritàriament filaven –d’aquí es nom de sa filada- fins a les nou i mitja des vespre, al voltant d’un llum que li deien ‘pagès’: consistia en un garrot d’ullastre clavat a un peu ample i a sa part de dalt tenia un braç, amb mosses on penjava es llum en cruies, que podia tenir fins a dos blens, més o manco gruixats, perquè donés més claror.
Quan sa filada tenia lloc a unes cases velles, el pagaven un poc perhom, donant un cèntim bo -que tenia es valor de dos cèntims i mig- cada vespre o cada dos, que era un tant per s’oli. Més endavant, es pagava un cavallet, o sigui dos cèntims de pesseta. Durant ses filades, se contaven rondalles, se cantaven cançons i sa dona més xàtxera des grup, sa qui sempre tenia ses cartes, sa qui no callava mai ni per al Pare Sant de Roma, ver o mentida, feia de diari. D’allà sortia qualque "xerrimet", colque crítica gens santa de lo que havia passat aquells dies de més renou: llegien un paper de gloses fetes per riure, plens de disberats, es repertori de colque carrer, i també codolades.
Ses dones que no tenien sa fullada a punt espiaven fil, debanaven un ram a ses debanadores, que sempre n’hi havia, i si no bastava, posaven es ram an es braços d’un fiet des qui anaven amb sa mare; altres feien peücs de llana per dormir o de cotó per dur es diumenges.
Ets homos s’arreplegaven devora es foc a cas ferrer o a unes casotes –cases meques i deshabitades on hi havia una cuina, saleta o magatzem- jugant a burro de pagès, de tres cartes, on es qui solia fer de cap o es qui arribava primer tocava una cornada com a toc de replec. Feien pagar un tant per s’oli que servia, a més de pagar es llum, per fer un sopar de tords es Darrers Dies –es Dijous Jarder o es Darrer Dilluns- o per fer un bon sengri, una beguda aposta per s’hivern, pes dies quan bufava sa tramuntana.
S’asseien damunt tabalets o estormies, que eren com a cofins de figues, fets d’esparts i plens de palla, o també damunt bancs d’ullastre, que eren més alts per ses dones que filaven.
FONT: "Coses de la terra", des capellà i folklorista santlluïser Antoni Orfila Pons, Fila-Or (1884-1936). Foto: una familia de sa casolania de Biniali, a Sant Lluís, d'abans de sa Guerra Civil.es:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada