Fra Juan Antonio Díaz Merino
(1772-1844)
Dominic natural de la localitat d’Iniesta, un poble de Conca, va ser membre de l’orde de Predicadors, raó per la qual ha estat l’únic prelat menorquí que ha pertangut a un orde regular, i no pas secular, de l’Església catòlica. Va néixer el 17 de juny de 1772. Després de la seva formació intel·lectual i eclesiàstica, va acompanyar al seu conco carnal, Custodio Merino, també dominic, a ocupar la seu episcopal de Cartagena d’Índies, per tal de fer-hi de secretari de cambra. Retornat a Conca, fou designat bisbe de Menorca i ordenat a començament de 1832, quan ja havia complit 59 anys d’edat: serà el darrer prelat nomenat durant l’Antic Règim. Li tocà de viure els dolorosos processos de desamortització dels béns eclesiàstics dels ordes regulars. En el cas illenc, es van dissoldre els convents masculins de franciscans de Maó, Ciutadella i Alaior; els carmelites de Maó i els agustins de Ciutadella i el Toro; en total: sis comunitats de frares.
En no voler doblegar-se a les exigències del govern liberal i de negar-se a jurar la constitució de 1837, Díaz Merino fou desterrat a Cadis i, després, exiliat a Marsella, on va morir el 16 d’abril de 1844, quan ja havia complit 72 anys. Foren tants els avatars i les inestabilitats polítiques del seu episcopat, que dels dotze anys que es va prolongar el seu pastoratge menorquí, sols cinc de broixos els pogué viure al costat del poble illenc que li havia estat confiat. Les despullen van ser més tard traslladades a bord d’un vaixell francès fins als port de Maó, amb destinació a la Catedral, i avui reposen a la capella de les Ànimes.
La persona del canonge maonès Vicent Papelcudi i Carreras fou votada per esdevenir vicari capitular de la diòcesi en seu vacant. Es tractava d’una figura de gran relleu i de molt prestigi que, fet i fet, acabaria sumant ben bé divuit anys de veure’s al capdavant de la nostra Església particular en etapes d’absència o mort del pastor titular. Havia nascut aquest prevere a Maó el 23 d’abril de 1782. Havia iniciat els estudis de filosofia al convent de Sant Francesc de Maó, i els continuà a València, ordenant-se de capellà el 1807. El 1827 guanyà una canongia de la catedral menorquina. A la mort del bisbe Ceruelo, ja fou vicari capitular en seu vacant; i durant el confinament de Díaz Merino també fou governador eclesiàstic. Molt preocupat per la formació del clergat, aconseguí els permisos per instal·lar provisionalment un seminari a la diòcesi; però l’establiment canònic (1858) no arribaria fins al pontificat del bisbe Mateu Jaume Garau, el setè de la galeria episcopològica de Menorca. De vida prou longeva, va morir a Ciutadella l’11 de febrer de 1865.
(Full Dominical)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada