dijous, 2 de febrer de 2017

Ciutadella. Bisbe Creus. Jaume Creus i Martí (1760-1825)


Jaume Creus i Martí 
(1760-1825)

Mataroní de naixença el 20 de juny de 1760, tingué una sòlida formació intel·lectual. Estudià al Seminari de Barcelona, a les aules del qual va actuar com a professor de diverses matèries. Posteriorment, es doctorà en Teologia a la Universitat de Cervera, i, acte seguit, obtingué una plaça de canonge doctoral a la Seu d’Urgell. Arribà a ser membre de la Junta Suprema de  Catalunya i diputat a les Corts constituents de Cadis de 1810.
Amb ocasió de la Guerra del Francès, va fer avinent el seu perfil polític d’allò més viu —inclòs el compromís ideològic actiu. Durant aquell conflicte hispanofrancès, fou nomenat president de la Junta Provincial de Catalunya; i el 23 de febrer de 1810, escollit diputat a les Corts liberals de Cadis. Malgrat que era obertament tradicionalista i partidari de l’absolutisme polític, va votar per la sobirania nacional, i va ser un dels signants de la Constitució de 1812. Va formar part de la comissió encarregada d’elaborar el projecte del reglament interior de les Corts espanyoles i va ser nomenat president d’aquesta assemblea parlamentària del 24 de juny al 23 de juliol de 1811, de manera que hagué d’intervenir davant la Regència del Regne. Juntament amb Felip d’Aner i d’Esteve, aranès, aquell que en una sessió de les Corts de Cadis féu famosa l’afirmació que «ningú no és capaç de fer que els catalans s’oblidin que són catalans», va proposar que la presidència de la Regència s’ostentés per torns. I va votar en contra del nomenament del duc de Wel·lington com a cap de les tropes peninsulars que lluitaven contra Napoleó I, i pel rebuig de l’ocupació territorial d’Espanya. De 1815 a 1820, fou nomenat bisbe de Menorca, en el desenvolupament de la qual funció Creus ja va mostrar les seves idees absolutistes, encapçalant l’actuació de l’episcopat català contra la Constitució de 1812. El 1820 fou promogut al capdavant de l’arquebisbat de Tarragona, però les noves autoritats del Trienni Liberal, a partir de les denúncies formulades per l’Ajuntament de Reus, s’oposaren al seu nomenament, en veure’l  un  exponent de l’actitud contrarevolucionària del clergat. El 1821 es va incorporar a la Regència d’Urgell, que va presidir juntament amb el marquès de Mataflorida i el baró d’Eroles. Potser una certa amistat amb el rei Ferran VII l’ajudaren a ser elegit bisbe de la nostra illa, de 1815 a 1820, fins al seu traslladat a Tarragona. I açò no obstant, no hi prengué possessió fins al 1824, un cop s’hagué acabat el trienni liberal. Va romandre al capdavant de la diòcesi menorquina cinc anys. Afermat en la idea de la necessitat de tenir preveres ben formats, havia fet intents per fundar un seminari, però no reeixí en el projecte. S’havia pensat en el convent d’antonians de fora vila, a Ciutadella, per destinar-lo a centre de formació de capellans, però  la proposta no arribà a bon port i, finalment, aquell edifici fou destinat a hospital municipal, cosa que encara ara roman amb aquesta mateixa finalitat social. L’any següent d’haver estat preconitzat arquebisbe de Tarragona féu el traspàs al Pare, el 17 de setembre de 1825, a 65 anys. Les despulles descansen en aquella metropolitana de Catalunya.

 (Full Dominical)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada