dilluns, 6 de febrer de 2017

Menorca. Bisbes nats a Menorca

Els quatre bisbes nats a Menorca

Menorca és un petit territori isolat del que, tanmateix, hi han nascut per a la història importantíssims militars d’alta graduació i de carreres distingides. També ha resultat ser el bressol d’eminències mèdiques molt sobergues, de meritíssims catedràtics d’universitat, d’homes i dones de ciència, d’enginyers de fama universal, d’empresaris agosarats d’enorme empenta comercial. Hi trobam, així mateix, consagrats en la memòria de l’illa, noms de fama excepcional en el camp de la música o el cant vocal. Sense masses esforços, localitzaríem també alguns ministres, més aviat pocs, no val a enganyar-se!
Podent-se formar, idò, llistes copioses de militars, científics, metges, polítics o catedràtics de renom, resulta que Menorca ha donat, en canvi, molts pocs bisbes, tot just quatre d’ençà del segle XIII. Si partim de la base que el cristianisme va ser reimplantat amb la conquesta catalanoaragonesa l’any 1287, i que des de llavors el credo catòlic és part substancial i permanent de la identitat del poble menorquí, tant pel que fa a la fe, la moral, la consciència i la cultura identitàries, caldrà concloure que el nostre catolicisme, tanmateix, no ha ofert a penes glòries considerables per a la nòmina de les altes jerarquies eclesiàstiques.
         Després d’agrestes lluites per la segregació diocesana respecte de Mallorca (aquesta i altres empreses heroiques sempre han esdevingut duríssima i entrebancades per als menorquins), l’illa de Menorca va aconseguir de constituir-se en diòcesi independent l’any 1794. Fins aleshores, estàvem orgànicament units a la balear major, sota l’autoritat del seu bisbe, que regia les dues balears. Amb el nou status, és clar, va endegar-se la relació de bisbes que, de llavors ençà, han estat designats per governar la diòcesi menorquina —la Minoricensis de la vella expressió llatina. En el curs d’aquests tres segles llargs d’independència, Menorca —o per dir-ho en el llenguatge episcopal antic,  la «grey menorquina»— ha conegut setze bisbes, però només el primer, Antoni Vila i Camps, era de casa nostra. Es comprèn, perquè, d’antuvi, calia que la comunitat catòlica i els preveres que anaven a ser governats insularment per un prelat d’exclusiva jurisdicció menorquina no sentissin cap recel, ans que l’acollissin com a persona pròpia. A partir del cas del bisbe Vila, cap altre no ha estat nascut a Menorca, i açò per la raó contrària que acostuma a practicar l’Església. És a dir: que designant candidats que no són de la terra, s’aconsegueix que el titular hi arribi sense compromisos, ni amb cap mena de prejudicis o formes de disposició apriorística.
         Per regions d’origen, a banda del menorquí, tenim que un ens vingué d’Eivissa; un d’Andalusia; tres de València; tres de Castella; tres de Mallorca; i cinc de Catalunya. El Principat, per tant, ha estat el graner principal de la nostra diòcesi, seguit de Mallorca, d’on ens han arribat, com deia, tres bisbes, els mateixos que de Castella i del País Valencià.
         Girant full, però, veiem que Menorca, pel seu costat, només ha dat a l’Església catòlica quatre prelats diocesans al llarg de set segles de cristianisme ininterromput.


GUILLEM GONYALONS COLL

El primer era nat a Alaior (1642). Fou el frare agustí Guillem Gonyalons Coll. Del convent del seu orde estant a Barcelona, va ser promogut a la seu vacant de Solsona el 13 d’abril de 1699. Vuit anys després, per raons de salut, hagué de renunciar. Residint de bell nou a la capital catalana, va morir el 12 d’agost de 1708. Va tenir l’alt honor de coronar rei l’arxiduc Carles d’Àustria, que va ser pretendent  no reeixit al tron d’Espanya durant la Guerra de Successió.



ANTONI VILA CAMPS

         A l’escassa llista, s’hi va sumar, molts anys més tard, Antoni Vila Camps, que ja ha desfilat per aquestes pàgines. No hi ha cas, idò, de tornar a descriure les seves dades personals i episcopals.



MANUEL MOLL SALORD

         El tercer és el bisbe Manuel Moll Salord. També ciutadellenc, va venir al món el 15 de març de 1897. Féu els estudis eclesiàstics a Roma, i es doctorà en Teologia, Filosofia i Dret Canònic. Va ser promogut a la seu de Tortosa el 12 d’abril de 1943, després d’uns anys d’actuar com a bisbe coadjutor de la mateixa diòcesi per designació del Papa Pius XI l’11 de juliol de 1936. A Tortosa, va endegar un pla fenomenal de reconstrucció espiritual i material de la diòcesi després del desastre de la guerra civil, en termes similars al que havia fet aquí, a l’illa, el bisbe Pasqual. A 70 anys, i per raó de salut, dimití. Moria a l’asil de Sant Rafel de Barcelona el 23 de març de 1972.



SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADA

El quart —i últim fins avui—, és Sebastià Taltavull Anglada, de Ciutadella (1948), com també ho eren Antoni Vila i Manuel Moll. Taltavull ocupa avui el càrrec de bisbe auxiliar de Barcelona, a la destinació del qual va ser consagrat el 21 de març de 2009 per l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach, quan Benet XVI era el Papa de l’Església. També ostenta el títol de bisbe de Gabii, una antiga seu episcopal de l’actual bisbat suburbicari de Palestrina, a les regions centrals d’Itàlia.
         I no n’hi ha hagut més, de bisbes sorgits aquí Així idò, cal assegurar, palesament, que Menorca és una terra escassament bisbal, però sempre amb prelats estimats que s’ha fet estimar.

Miquel Àngel Limón Pons

                                                                         (FULL DOMINICAL)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada