dissabte, 11 de febrer de 2017

Emigrants menorquins a Alger. Bourdj el kiffan o Fort de l´eau.






 Vos posam un enllaç on podreu fer un tast del llibre  ELS MENORQUINS D´ALGÈRIA de Marta Marfany


I aqui extret del mencionat llibre, però compartit del blog Després d´Ensiola, Alger...

Menorquins a Algèria

L’exèrcit francès ocupà, el juny de 1830, la ciutat d’Alger. Malgrat que Algèria no esdevingué francesa fins al 1848 i que el control militar total no es produí fins al 1875, aquest territori africà va atraure un corrent migratori europeu —més que no pas francés— ja des de 1830, el qual augmentà considerablement durant els anys posteriors. En un primer període colonial, el govern francès propicià l’emigració d’habitants del nord d’Europa —francesos, alemanys, suïssos i irlandesos—, amb la idea que Algèria fos l’Amèrica del Nord mediterrània. Així doncs, el 1841 es creà un «Comité de Colonisation par l’Émigration», l’objectiu del qual era recaptar colons del nord d’Europa, oferint-los el viatge a Algèria de franc i una concessió de terra. Malgrat tots aquests avantatges, els colons originaris del nord d’Europa no foren gaire nombrosos i, en canvi, la realitat demostra que es tractà d’una emigració majoritàriament mediterrània (espanyols, italians, maltesos i catalans). Aquests colons mediterranis s’establiren a Algèria de manera definitiva i, en alguns casos, foren prou nombrosos i tingueren una cohesió social prou forta com per conservar i transmetre a les generacions posteriors la llengua i la cultura pròpies.
En aquest sentit, cal destacar, pel que fa a l’àmbit català, els colons alacantins i menorquins, tot i que també fou important la presència de rossellonesos (inclosos oficialment en l’emigració francesa) i, en menor grau, de mallorquins. L’emigració alacantina a Algèria, que ha estat força estudiada des del punt de vista històric, se situà a l’Oranès (part occidental d’Algèria), juntament amb els emigrants espanyols de Múrcia i Almeria, mentre que els menorquins s’instal.laren als voltants d’Alger, fet que s’explica, en ambdós casos, per la proximitat d’aquestes zones amb el lloc d’origen dels colons. De fet, la proximitat geogràfica anà estretament lligada amb el comerç, ja que, en els inicis de l’emigració, les Illes Balears —Menorca en primer lloc— dominaven el comerç i el transport marítim espanyol amb Alger i Alacant, Múrcia i Andalusia, el que es feia amb Orà. Tanmateix, cal tenir present que, en termes generals, eren les Illes Balears les que dominaven el comerç espanyol amb Algèria, no només durant aquest període, sinó també abans de l’ocupació francesa. A banda d’aquests factors, el corrent migratori de menorquins cap a Algèria s’explica principalment per l’estreta relació de Menorca amb la campanya militar francesa i per la necessitat de donar solució a la crisi econòmica de l’illa, tot i que hi hagué altres condicionants secundaris. En primer lloc, doncs, cal dir que França consideraba el port de Maó com una base imprescindible per a qualsevol acció en terra africana a causa de la seva importància estratègica, a mig camí entre la base naval de Toló i Alger. Així doncs, el 1830 fou organitzada a Maó i a Es Castell la rereguarda de la marina francesa i durant un temps, hospitals improvisats acolliren els soldats francesos ferits. En segon lloc, Menorca patia un excedent demogràfic excessiu per als recursos i l’economia de l’època, greument afectada per la prohibició del govern espanyol d’introduir blat estranger a la Península.
L’emigració de menorquins cap a Algèria, doncs, fou primerenca: començà ja el 1830 seguint l’exèrcit francès i el 1834 Alger ja tenia una «Rue de Mahon». Així, entre els anys 1830 i 1850 emigraren de Menorca unes 9.500 persones, 6.000 de les quals es calcula que s’establiren a Algèria definitivament. A tall d’exemple, l’any 1836, sortiren a l’estranger 2.589 menorquins, 2.468 dels quals es dirigiren a Alger i 46 a Orà. De fet, el govern francès acabà considerant els menorquins com a «bons migrants», la qual cosa afavorí l’emigració i, conseqüentment, el despoblament de l’illa —de 38.883 habitants el 1830 es passà a 30.170 el 1845—, fet que preocupava força les autoritats locals. Segons l’historiador Jean-Jacques Jordi, va haver-hi dues etapes d’emigració de menorquins a Alger: la primera «quasi espontània», entre 1830 i 1835 i, la segona, els anys 1835-1836, promoguda pel baró de Vialar, aristòcrata francès que s’establí pel seu compte a Alger i que, en una estada a Menorca, organitzà l’emigració de moltes famílies, facilitant-los el transport i donant-los feina. Després d’aquestes dues etapes inicials, l’emigració menorquina a Alger continuà, per bé que anà minvant fins que, ja entrat el segle XX, la guerra civil espanyola provocà una segona època d’emigració menorquina a Algèria, tot i que no tan massiva com la primera. Tornant al primer període d’emigració, dins el departament d’Alger, els menorquins s’establiren majoritàriament en alguns pobles o bé en fundaren de nous, com Fort-de-l’Eau (actualmente Bordj El Kiffan) —creat el 1849-1850 per 45 famílies menorquines— i Aïn Taia —creat el 1855 per 967 menorquins.
 Extret de:
L’ÚLTIM CATALÀ COLONIAL: ELS EMIGRANTS MENORQUINS A ALGÈRIA DURANT ELS SEGLES XIX I XX
MARTA MARFANY I SIMÓ

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada