dilluns, 6 de febrer de 2017

Ciutadella. Bisbe Torres. Joan Torres i Ribas



Joan Torres i Ribas
(1844-1939)

Eivissenc de Vila, havia nascut el 13 de desembre de 1844. Féu l’entrada a la nostra diòcesi després de la seva ordenació de bisbe duta a terme a la catedral pitiüsa el 12 d’octubre de 1902. La seva fou la primera consagració episcopal que tenia lloc en aquella illa germana. A més, seria l’únic elegit d’una pitiüsa que ens ha estat concedit a Menorca.
En realitat, però, el seu nomenament episcopal havia estat un dels més ràpids i accelerats del que mai s’havia fet abans —tampoc després fins al dia d’avui. Si Castellote abandonava Ciutadella dia 27 de gener de 1902, el nom de Joan Torres com a substitut és féu públic a través d’El Vigía Católico de Ciutadella dia 5 de febrer. Així ho considerà aquest mitjà de comunicació oficial de la diòcesi: «Interesado como estaba […] el Dr. Castellote en que se conservara en la isla la Silla episcopal, conforme lo manifestó varias veces desde que tuvo noticia de su traslación a la diócesis de Jaén, tan pronto se apercibió de que había desaparecido el peligro que amenazaba la supresión, inmediatamente telegrafió desde Madrid para tranquilizar los ánimos, diciendo que ya quedaba acordado el nombramiento de obispo para Menorca. Apenas habían transcurrido unas cuarenta y ocho horas, cuando volvió a telegrafiar que dicho nombramiento había recaído en la persona del Muy Ilustre Sr. D. Juan Torres, deán y vicario capitular de la Santa Iglesia de Ibiza» [núm. 2265].
Considerat bondadós, intel·ligent i molt caritatiu, va afrontar amb lucidesa els problemes religiosos i socials que es manifestaren en el seu temps. En esclatar la guerra civil espanyola, la seva vida fou respectada, però hagué de patir la pena de la persecució contra els capellans desfermada cruelment a Menorca en els primers compassos de la guerra, tot començada amb l’assassinat de Joan Huguet Cardona, el 23 de juliol, el més jove de la comunicat de preveres, avui beat. El bisbe rebé puntual informació de les contínues detencions i empresonaments de què foren objecte molts capellans en aquells anys, però no va poder evitar, finalment, que quaranta d’ells fossin assassinats en la tragèdia de l’Atlante, el vaixell presó situat a Calafiguera del port de Maó. Aquest resultat sagnant de la tragèdia, però, no li va ser comunicat de seguida, per evitar-li sofriments enmig de la salut debilitadíssima que tenia. Només uns dies abans de morir en va ser assabentat de la represàlia martirial que registrava la diòcesi. Li ho explicà el prevere Antoni Taverner. L’estiu del 36 havia deixat la residència episcopal i fou traslladat a l’Hospital Municipal de Ciutadella com un confinat, on va morir el 6 de gener de 1939.
Durant els anys d’incapacitat física, tingué com a bisbe coadjutor Antoni Cardona Riera, també eivissenc, que l’ajudà  de 1928 a 1935, essent l’únic cas que tenim d’un cogovern de la diòcesi per mitjà de prelat coadjuvant efectiu. En aquell darrer any, però, Cardona passà a regir la diòcesi d’Eivissa, malgrat que havia arribat amb el títol eclesiàstic de bisbe de Quersoneso amb dret de successió sobre Menorca.
Entretant, de 1903 a 1904 el bisbe Joan fou senador per l’arquebisbat de València. Va obtenir alguns resultats favorables en el seu episcopat, però no li va ser possible aturar el procés de descristianització general. Va ser el bisbe que va aconseguir la recuperació, per compra, del santuari de la Mare de Déu del Toro (1904), en mans de la baronia de les Arenes. El bisbe Joan ha estat, amb trenta-set anys, el prelat de més llarg govern de la diòcesi.

                                              (FULL DOMINICAL)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada