dilluns, 6 de febrer de 2017

Ciutadella. Bisbe Castellote. Salvador Castellote i Pinazo



Salvador Castellote i Pinazo
(1853-1906)
Va ser bisbe de Menorca i de Jaén i arquebisbe de Sevilla. Fill d’una família modesta, havia nascut a València el 10 de març de 1846, inaugurant una procedència geogràfica dels nostres prelats que, en el futur, en donaria altres dos per als annals menorquins: els bisbes Joan Piris Frígola i Salvador Giménez Valls, de records tan recents.
Tingué sempre justa fama d’il·lustrat, amb una extraordinària formació teològica i filosòfica inspirada en els principis de la raó natural; és a dir: a partir de la potència discursiva de l’home. Havia guanyat un doctorat en teologia a la Facultat de Teologia del seu país natal. Ocupà canongies per oposició a les catedrals de València i Madrid. Però fou de la mà de Ciriaco Sancha y Hervás —avui beat—, en ser aquest nomenat arquebisbe de València, que fou designat secretari de cambra de l’arquebisbat de la província eclesiàstica valentina. Des d’aquesta posició acabaria rebent l’ascens a la diòcesi de Menorca com a pastor titular. Hi fou preconitzat el 25 de juny de 1896, i en prengué possessió el 5 d’octubre. S’hi va estar al capdavant, idò, cinc anys.
Castellote donà l’estatut definitiu als estudis del Seminari. I, a la llum de la doctrina social de l’Església de Lleó XIII, va animar la creació d’entitats de laics creients, com ara el Cercle Catòlic (amb una constant col·laboració d’Àngel Ruiz i Pablo, que llavors residia a la capital diocesana), el Centre Agrícola, el Gremi de Pescadors i diversos organismes d’estalvis i socors mutus. Féu restaurar (1899) l’ermita de Sant Llorenç de Binixems, d’Alaior, i l’església de les Concepcionistes de Maó. A més, féu construir l’oratori públic de les Carmelites de Ciutadella amb els llegats de la piadosa Casilda Caimaris. Però una de les decisions més apreciades per damunt de tot, potser, fou la de dur a Menorca els salesians, que obriren Casa a la ciutat de ponent. El 26 de desembre de 1901 va ser nomenat bisbe de Jaén, on va inaugurar l’edifici del nou Seminari el 1905. Més tard, el 6 de desembre de 1906, va ser nomenat arquebisbe de Sevilla. Dissortadament, però, durant l’acte de comiat de la diòcesi de Jaén, el 23 de desembre, va patir una indisposició mentre predicava dalt la trona de la catedral. Castellote morí poc després, malgrat els auxilis mèdics que, de seguida, hi van esmerçar doctors presents en la cerimònia. Per tant, no pogué prendre possessió formal del càrrec al capdavant de l’arquebisbat. Les despulles romanen avui sepultades a la catedral de Jaén.

                                            (FULL DOMINICAL)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada